La nostra història al voltant del Vot de Poble a Sant Marçal
Qui millor que la nostra gent gran per saber com eren els vots de poble a Sant Marçal el segle passat. Us animem a escoltar-los i a recollir les seves experiències.
Resum enquestes Vot de Poble a Sant Marçal 2020
Per celebrar aquest Vot de Poble d’enguany, hem demanat a la gent de Montseny que ens contestés unes enquestes relacionades amb aquesta festivitat. De les 10 enquestes rebudes, us en fem un resum.
El Vot de Poble a Sant Marçal és vist per la gent de Montseny com una diada molt especial, una trobada familiar, d’amics i amb gent que a vegades no veus durant tot l’any.
“Pujava d’infant amb la família, de nen fent d’escolar, de jove portant la creu en processó, d’adult amb la família i els amics i no tinc intenció de deixar de pujar”.
Significa connexió amb les nostres arrels, amb la nostra història, amb la tradició dels nostres avantpassats.
“Un dia de fe i de complir el vot dels nostres avantpassats”.
“…la meva mare fins hi tot hi pujava , com moltes altres persones, descalça”.
“Recordo quan sortint del poble, el meu pare es va descalçar per complir una prometença i anar descalç fins a Sant Marçal. Aquest es el meu primer Vot de poble que he recordat tota la vida”.
Pel què fa als camins emprats per arribar a Sant Marçal, depenia de si es vivia a Montseny o a Montseny d’Amunt.
Els que provenien de poble:
“De jove, pel camí vell, de Montseny a Can Cervera, Les Vernedes, Els Cingles de Bobilà, esmorzàvem passat les Illes i fins Sant Marçal. Quant arribàvem a l’envista de Sant Marçal si no duia la Creu tenia que avançar per poder tocar les campanes”.
“Quan vaig anar a viure a Can Traveria, a les 7 del matí ens trobàvem a la plaça de Montseny, tota la gent dels voltants, amb el capellà, escolans, la Creu i una euga o matxo (s’hi enfilava el mossèn). Caminàvem direcció Can Cervera, recollint la gent de Cal Xerric, Cal Ferrer de Dalt i resant el rosari. Abans d’arribar a Can Cervera ja s’havia acabat l’oració. Seguíem pel Camp Pla de Can Cervera, els Castanyers del Nino, la Riera Xica, les Vernedes i cap els Cingles del Bovilar. D’allà a la font de les Naiades, la Fabriqueta de’n Tolín, travessàvem la riera i ens trobàvem, per esmorzar, amb la gent de Montseny d’Amunt”.
El camí dels de Montseny d’Amunt:
“Del Cot cap a Can Gorgs, cap a la font de les Naiades, la Fabriqueta, creuar la Tordera, fins la font de la Teula (100 metres més amunt de l’entrada a les Illes per dalt). Allà s’esmorzava i ens reuníem amb les persones que venien de Montseny. A aquesta font l’aigua rajava d’una teula. Ara s’ha perdut, és un mulladiu.Des d’aquí es pujava tots junts fins a la font Bona. Allà ens trobàvem amb els de la capcera d’Arbúcies i els de Viladrau. Des de la font en processó fins a l’església”
“Quan vivia a l’Auladell fèiem el camí amb els de Montseny d’Amunt: El Raurell, Can Rafel, Cal Pagès, El Cot, Roca Escanyada, Les Illes i anàvem a sortir al camí de Sant Marçal. Allà ens trobàvem amb els de Montseny i esmorzàvem tots plegats”
“Arribàvem a la font Bona, ens refrescàvem i bevíem aigua. Tota la gent es posava al costat de sota del reg que fa la font, on diem que neix la Tordera. Com ara també es fa. S’anaven dient les “lletanies”, travessant l’aigua i en processó cap a l’església de Sant Marçal. Es posaven ciris com ara que també ho fem”.
“Quan arribàvem a la font Bona, abans de beure aigua ens feien menjar una presa de xocolata, perquè deien que l’aigua tan freda ens faria mal”.
Seguidament es feia la missa, la renovació del vot de poble i per finalitzar s’adorava la relíquia de Sant Marçal cantants els goigs, com també es fa en l’actualitat.
Després de la missa era tradició que el jovent pugés al turonet de sobre sant Marçal i enfilar-se a la Creu.
Es dinava al voltant de la font Bona, sota l’ombra dels faigs. Es feien grupets de famílies, amb el seu foc per coure la carn. Era típic menjar xai a la brasa. El capellà i les autoritats solien dinar a l’hostal de Sant Marçal.
“Manera de coure la carn: branca de faig verda que fes forcat amb branquillons entrellaçats formant una graella vegetal. Era una graella que només aguantava just per coure la carn. El mateix greix de la carn protegia les branques del foc.Era típic, aquell dia, menjar carn dels ramats de la muntanya.A partir del dia que es va prohibir fer foc i que els mossos es van presentar al dinar del vot de poble, i van denunciar a algú, la festa va anar cap a la baixa, perquè al meu parer, el dinar de germanor era molt important”.
“Crec que la darrera vegada que vàrem poder fer foc a l’hora de dinar, va coincidir amb la mort de Joan XXIII. Era el 3 de juny de 1963. Es veu que s’havia aprovat una llei que no permetia fer foc a la muntanya. Em penso que ja estàvem acabant de dinar, quan es van presentar els mossos d’esquadra, dient que què fèiem encenent foc. Demanaven el carnet d’identitat de la gent per multar-los. En Pep de Cal Pagès va ser multat. El meu home va marxar corrents cap a l’hostal de Sant Marçal, a buscar l’Alcalde (en Lluís del Pujol) que hi estava dinant amb el capellà, perquè parlés amb els mossos. Va ser un acabament de festa ben galdós”.
A 2/4 de 5 es tornava a l’església a dir el rosari i en finalitzar tots de tornada cap a casa. També assistien al vot de poble la gent del voltant de Sant Marçal: els del Puig i el Tarrers, i gent de la banda de Viladrau i Arbúcies.
Quan es va començar a tenir cotxe, la festivitat va agafar un altre caire, ja no anava tanta gent a peu, i en no poder fer foc, les famílies els costava més quedar-se a dinar.
En relació a Sant Marçal, altres anècdotes que hem rebut dels enquestes:
“Una història curiosa de Sant Marçal que és interessant d’explicar és la que diu que després de la Gerra Civil després de arrasades les esglésies, Sant Marçal s’havia convertit en un magatzem de carbó. En plena dictadura es quan es varen reconstruir, sobre tot els interiors, i es varen encarregar les noves imatges dels sants a la fàbrica de sants d’Olot. La primera va ser la de Sant Julià de Montseny, i després, un lot amb les de Sant Marçal i Sant Martí, encarregades suposadament per part de mossèn Joan o mossèn Anton que no devien saber gaire de sants ja que a l’hora de col·locar-les, es varen equivocar. San Martí que havia estat un soldat romà, jove i sense barba, es va col·locar a l’ermita de Sant Marçal i Sant Marçal, monjo gran i barbut a la de Sant Martí, actualment encara, ubicades d’aquesta manera”.
“Una altra que diu que quan també portaven el Sant Crist gros cap a Sant Marçal, pujant per la Traüna i els Esqueis de Bobilar per a d’altres precs i promeses, sobre tot a causa de les sequeres a demanar aigua per als conreus, va haver-hi una vegada que els homes joves que el duien, emprenyats de carregar amb el pes d’aquella creu tan bestial del Sant Crist gros, la van llençar a la riera de les Illes a veure si plovia. Després d’arribar a Sant Marçal, fer les pregàries corresponents i tot tornant en processó, quan tornaven a passar pels Cingles de Bobilar els hi va fer una pedregada de llamps i trons que gairebé els ofega a tots. Veritat o llegenda, qui ho sap”.
Donem les gràcies per la seva col·laboració a Jordi, Maria i Glòria de la Caseta, Teresa del Raurell, Maria de Can Clopés, Joan del Baiés, Josep de la Sala, Ramon dels Vernets, Carme del Tarrés i Carme de l’Arboç.